Poémame es una plataforma de publicación de poesía donde puedes publicar tus propios poemas (también prosa poética y relatos), así como leer, comentar y votar los de otros poetas.
Los poemas más votados por la comunidad de autores y lectores se publican destacados en la portada de Poémame.
Esta versión de Poémame es solo para lectura. ¡Descubre el nuevo Poémame en https://comunidad.poemame.com! Más información.
Curulls
Rellisquen petons amb sabor de mel,
el palpís del dit recull les besades
els frecs dels llavis negats de deler,
deixen de desig, les pells amarades.
Cerquen les mans els recers del plaer,
es fonen gemecs amb sons de balades
quan s’acceleren el pols i l’alè
i crema el delit pujant per les cames.
La sensatesa s’escapa a pleret,
raja la tendresa amb les mans vessades
regalimen pels dits gotes d’anhel
que en una moixaina moren i esclaten
deixant-nos el cos curull i reblert
amb el caliu de l’un i de l’altre.
25/04/2019
Àngels de la Torre Vidal ©
el palpís del dit recull les besades
els frecs dels llavis negats de deler,
deixen de desig, les pells amarades.
Cerquen les mans els recers del plaer,
es fonen gemecs amb sons de balades
quan s’acceleren el pols i l’alè
i crema el delit pujant per les cames.
La sensatesa s’escapa a pleret,
raja la tendresa amb les mans vessades
regalimen pels dits gotes d’anhel
que en una moixaina moren i esclaten
deixant-nos el cos curull i reblert
amb el caliu de l’un i de l’altre.
25/04/2019
Àngels de la Torre Vidal ©
La Tendresa
Un somriure en la tardor,
un neguit que s’esvaeix
un hivern sense fredor
una abraçada de mel.
Un llavis que trauen pors,
la remor d’un xiuxiueig,
la flama en la llar de foc
el brogit d’un cos encès.
La bonança i serenor,
quan descarrega el mal temps,
la pluja que calma el cor
quan em crema el desgavell.
La moixaina i el petó,
la tendresa a cau de pell,
el caliu i l’escalfor...
ets això, però ets molt més.
Àngels de la Torre Vidal ©
Poemes 2019
un neguit que s’esvaeix
un hivern sense fredor
una abraçada de mel.
Un llavis que trauen pors,
la remor d’un xiuxiueig,
la flama en la llar de foc
el brogit d’un cos encès.
La bonança i serenor,
quan descarrega el mal temps,
la pluja que calma el cor
quan em crema el desgavell.
La moixaina i el petó,
la tendresa a cau de pell,
el caliu i l’escalfor...
ets això, però ets molt més.
Àngels de la Torre Vidal ©
Poemes 2019
Desert
Cloure la mirada
i percebre la suavitat del bes,
petit oasi on assedegar
desig i tendresa
Tancar els ulls,
i a la cambra,
el silenci, l'infinit
el teu alè
acaronant la privadesa
de la pell.
Cloure l'esguard
i resposar al caliu
de les nostres dunes
i percebre la suavitat del bes,
petit oasi on assedegar
desig i tendresa
Tancar els ulls,
i a la cambra,
el silenci, l'infinit
el teu alè
acaronant la privadesa
de la pell.
Cloure l'esguard
i resposar al caliu
de les nostres dunes
Poema a un bolet
Entre herbetes i pedretes
es queixava aquell bolet,
per molt que sempre cridava,
que es trobava molt solet.
No facis soroll petitó,
mira... no siguis ximplet,
que si no es fixa ningú en tu,
sempre estaràs ben sencer.
I tant i tant va cridar
que va venir en Bertomeu
i per ximplet i xerraire
amb ou ferrat se’l va fer.
Text i dibuix: Àngels de la Torre Vidal ©
es queixava aquell bolet,
per molt que sempre cridava,
que es trobava molt solet.
No facis soroll petitó,
mira... no siguis ximplet,
que si no es fixa ningú en tu,
sempre estaràs ben sencer.
I tant i tant va cridar
que va venir en Bertomeu
i per ximplet i xerraire
amb ou ferrat se’l va fer.
Text i dibuix: Àngels de la Torre Vidal ©
Companya
Companya de sol i d’ombres
el dit que atia la flama,
amant de llargues estones,
de frecs de pell i besades.
Mocador quan el cor plora
aixopluc si hi ha enyorança,
paraigua sota la pluja,
i quan rius... la bategada.
Les mans que cerquen la joia
entre els llençols i la mànua,
els llavis que t’entabanen
quan vas a dir una paraula.
Una llum entre la boira,
aquell far de matinada,
que t’il·lumina a deshora
i et despulla amb la mirada.
Poema: Àngels de la Torre Vidal ©
Del Poemari Inèdit: “Dones – Mujeres”
Obra: David Casallachs Pérez ©
el dit que atia la flama,
amant de llargues estones,
de frecs de pell i besades.
Mocador quan el cor plora
aixopluc si hi ha enyorança,
paraigua sota la pluja,
i quan rius... la bategada.
Les mans que cerquen la joia
entre els llençols i la mànua,
els llavis que t’entabanen
quan vas a dir una paraula.
Una llum entre la boira,
aquell far de matinada,
que t’il·lumina a deshora
i et despulla amb la mirada.
Poema: Àngels de la Torre Vidal ©
Del Poemari Inèdit: “Dones – Mujeres”
Obra: David Casallachs Pérez ©
La Depressió
Va temptejant la tristesa,
s’amaga sota la roba,
entre murmuris assetja,
esperant-nos a la porta.
Ens dissimula amb tendresa
dins del cor se’ns recargola
se’ns disfressa d’innocència,
amb un gemec a la boca.
A pleret, pel cos llenega
a poc a poc ens envolta,
per fer-nos plorar, deleja,
i en les ninetes se’ns cola.
Treu-la de la teva alcova
no la vulguis per parella,
treu-la de la teva gola,
i també de casa teva...
Àngels de la Torre Vidal ©
04/04/2019
s’amaga sota la roba,
entre murmuris assetja,
esperant-nos a la porta.
Ens dissimula amb tendresa
dins del cor se’ns recargola
se’ns disfressa d’innocència,
amb un gemec a la boca.
A pleret, pel cos llenega
a poc a poc ens envolta,
per fer-nos plorar, deleja,
i en les ninetes se’ns cola.
Treu-la de la teva alcova
no la vulguis per parella,
treu-la de la teva gola,
i també de casa teva...
Àngels de la Torre Vidal ©
04/04/2019
Com?
Un dels primers poemes que vaig parir...
Com oblidar-te si ets lluna?
Si ets estel, com no buscar-te?
Si essent com ets la llum,
Com podria no mirar-te?
Perquè malgrat ta indiferència,
perquè malgrat no estimar-me,
com oblidar-me dels ulls
que m’han ensenyat a mirar-me?
Àngels de la Torre Vidal ©
Imatge del muntatge: xarxa
Gener 2015
Com oblidar-te si ets lluna?
Si ets estel, com no buscar-te?
Si essent com ets la llum,
Com podria no mirar-te?
Perquè malgrat ta indiferència,
perquè malgrat no estimar-me,
com oblidar-me dels ulls
que m’han ensenyat a mirar-me?
Àngels de la Torre Vidal ©
Imatge del muntatge: xarxa
Gener 2015
Ploraré
Ploraré vora aquesta mar salada,
on només em pugui veure la lluna,
sota el llençol de la nit estelada,
que eixugui les llàgrimes una a una.
Ploraré dins del meu cau amagada,
on no arribin la pau ni la fortuna,
sota el mantell de roca escardada,
de còdols i de pedra fosca i bruna.
Un lloc un copsar la llum dels estels
on cada record no em cremi en el pit,
on bramar amb força a tot deu del cel
paraules blasfemes vers l’infinit,
estrofes i versos de foc i gel
fins que amaneixi i que mori la nit.
Àngels de la Torre Vidal
01/04/2019
Obra de la fotografia: "Vora el Mar" de Paco de la Torre Vidal (c)
on només em pugui veure la lluna,
sota el llençol de la nit estelada,
que eixugui les llàgrimes una a una.
Ploraré dins del meu cau amagada,
on no arribin la pau ni la fortuna,
sota el mantell de roca escardada,
de còdols i de pedra fosca i bruna.
Un lloc un copsar la llum dels estels
on cada record no em cremi en el pit,
on bramar amb força a tot deu del cel
paraules blasfemes vers l’infinit,
estrofes i versos de foc i gel
fins que amaneixi i que mori la nit.
Àngels de la Torre Vidal
01/04/2019
Obra de la fotografia: "Vora el Mar" de Paco de la Torre Vidal (c)
Plor per la teva Absència
En silenci mentre es despulla el dia,
moro en la solitud del nostre jaç,
la teva tendresa en l’ambient, expira,
els nostres moments es van esborrant.
S’escapa una pluja serena i fina,
rodola en calma pel meu esguard,
recordant cada besada i carícia,
que em treia els neguits i em deixava en pau.
Batega el gemec que a la gola, crida;
la teva absència m’està ofegant,
renega l’ànima d’aquesta vida,
renega el meu cor de déus i deïtats,
maleeixo la nit, la tarda i el dia
que sense permís, se’t van emportar.
Àngels de la Torre Vidal ©
Poemes 2019
moro en la solitud del nostre jaç,
la teva tendresa en l’ambient, expira,
els nostres moments es van esborrant.
S’escapa una pluja serena i fina,
rodola en calma pel meu esguard,
recordant cada besada i carícia,
que em treia els neguits i em deixava en pau.
Batega el gemec que a la gola, crida;
la teva absència m’està ofegant,
renega l’ànima d’aquesta vida,
renega el meu cor de déus i deïtats,
maleeixo la nit, la tarda i el dia
que sense permís, se’t van emportar.
Àngels de la Torre Vidal ©
Poemes 2019
Ets la Joia
Ets un sarró de rialles,
un cúmul de dos mil plors,
una munió de manyagues,
un sospir que surt del cor.
Ets un bes de matinada,
de cada vespre, el petó,
un saquet d’olors i flaires,
un pomell d’herbes i flors.
Ets la joia i ets la pluja,
ets la lluna i ets el sol,
ets l’esguard que m’aixopluga
de cada neguit i por
Àngels de la Torre Vidal (c)
Poemes 2019
un cúmul de dos mil plors,
una munió de manyagues,
un sospir que surt del cor.
Ets un bes de matinada,
de cada vespre, el petó,
un saquet d’olors i flaires,
un pomell d’herbes i flors.
Ets la joia i ets la pluja,
ets la lluna i ets el sol,
ets l’esguard que m’aixopluga
de cada neguit i por
Àngels de la Torre Vidal (c)
Poemes 2019
Et vestiré
Et despullaré dels dubtes,
amb el tou d’aquest sol dit
i amb una sola besada
curull seràs de desig.
Amb un sol frec del meu ventre
i un petó sobre el melic,
et vestiré de fal·lera
amb flaire de gessamí.
Romandràs nu de desficis,
de frisança i de neguits,
et vestiré de luxúria
amb l’escalfor dels meus pits.
Et trauré amb cada botó
de tota amargor un bocí,
i amb cada peça de roba,
et rendiràs més a mi.
Et vestiré de tendresa,
amb puntetes d’organdí.
Àngels de la Torre Vidal (c)
amb el tou d’aquest sol dit
i amb una sola besada
curull seràs de desig.
Amb un sol frec del meu ventre
i un petó sobre el melic,
et vestiré de fal·lera
amb flaire de gessamí.
Romandràs nu de desficis,
de frisança i de neguits,
et vestiré de luxúria
amb l’escalfor dels meus pits.
Et trauré amb cada botó
de tota amargor un bocí,
i amb cada peça de roba,
et rendiràs més a mi.
Et vestiré de tendresa,
amb puntetes d’organdí.
Àngels de la Torre Vidal (c)
L'Home que Estimo
L’home que estimo, m’estima,
estima el frec dels meus dits
estima les meves carícies
em trau les pors i els neguits.
L’home que estimo em fa riure,
i riu amb mi quan jo ric,
em besa quan jo no el beso,
em vessa de pler i desig.
L’home que estimo em llegeix
i els seus versos són per mi,
i serem l’un per l’altre
en un poema infinit.
Del Poemari “Del Cor al Portamines” de l’Editorial Neopàtria 2017, pàgina 105
Per al C.G.M.
estima el frec dels meus dits
estima les meves carícies
em trau les pors i els neguits.
L’home que estimo em fa riure,
i riu amb mi quan jo ric,
em besa quan jo no el beso,
em vessa de pler i desig.
L’home que estimo em llegeix
i els seus versos són per mi,
i serem l’un per l’altre
en un poema infinit.
Del Poemari “Del Cor al Portamines” de l’Editorial Neopàtria 2017, pàgina 105
Per al C.G.M.
paraula...
paraula que respira...
de vegades la paraula porta ira
paraula que suplica un copet a l'espatlla
o una infusió de sàlvia
paraula que s'asfixia
paraula de la euga quan renilla,
paraula de gavina
paraula degollada
per la ploma assassina
que mai no van ser prou
aquells vint anys i un dia
que no hi ha més oprobi
que gàbia dins un foli
una presó prohibida
amb barrots de quartilla
l'escoliosi aguda
de llengua compulsiva
de llengua que s'enterca
que s'enfila
trífida i desabrida
com un infaust trident
a reventar esclatant
tot el ventre del cel
i de la boca maconda
diluvi aiguat superb
de totes les paraules
que son fruita del temps
i anar deletrejant
la veu de la sement
carmina ral
de vegades la paraula porta ira
paraula que suplica un copet a l'espatlla
o una infusió de sàlvia
paraula que s'asfixia
paraula de la euga quan renilla,
paraula de gavina
paraula degollada
per la ploma assassina
que mai no van ser prou
aquells vint anys i un dia
que no hi ha més oprobi
que gàbia dins un foli
una presó prohibida
amb barrots de quartilla
l'escoliosi aguda
de llengua compulsiva
de llengua que s'enterca
que s'enfila
trífida i desabrida
com un infaust trident
a reventar esclatant
tot el ventre del cel
i de la boca maconda
diluvi aiguat superb
de totes les paraules
que son fruita del temps
i anar deletrejant
la veu de la sement
carmina ral
Dia Internacional de la Poesia
Ser poesia, ser poema,
ser vocable, ser paraula,
ser mot que amb la seva bellesa,
desperta la teva albada.
Voldria ser un poeta,
expressar en cada vocable,
sentir de la pell que besa,
a una ànima enamorada.
Però és impossible gesta,
la meva lletra és escassa,
per expressar la grandesa
que en cada vers ella amaga.
Tan gran és la poesia,
que mai no podré abastar-la.
Àngels de la Torre Vidal (c)
ser vocable, ser paraula,
ser mot que amb la seva bellesa,
desperta la teva albada.
Voldria ser un poeta,
expressar en cada vocable,
sentir de la pell que besa,
a una ànima enamorada.
Però és impossible gesta,
la meva lletra és escassa,
per expressar la grandesa
que en cada vers ella amaga.
Tan gran és la poesia,
que mai no podré abastar-la.
Àngels de la Torre Vidal (c)
Realitat
Encara no sé com pujant tocava les estrelles,
on llagrimes de ferro i crom es queixen;
de pols i llum amb galtes vermelles,
de raigs i crits es vesteixen.
El sol s’amaga i el temps s’atura,
i la imatge de foscor és ben quieta.
On la blancor apareix i creix d’altura,
la lluna ja ha obert l’aixeta.
Però s’omple el cel de màgia i dol,
esgarrifa el vent, plora.
De cop la nit s’emporta el que vol
i com un desig es fa d’hora.
S’obre la porta i el fred es trenca,
obro els ulls i no em trobo.
I l’aigua com foc em desperta,
s'ofega el meu món, m’adormo.
on llagrimes de ferro i crom es queixen;
de pols i llum amb galtes vermelles,
de raigs i crits es vesteixen.
El sol s’amaga i el temps s’atura,
i la imatge de foscor és ben quieta.
On la blancor apareix i creix d’altura,
la lluna ja ha obert l’aixeta.
Però s’omple el cel de màgia i dol,
esgarrifa el vent, plora.
De cop la nit s’emporta el que vol
i com un desig es fa d’hora.
S’obre la porta i el fred es trenca,
obro els ulls i no em trobo.
I l’aigua com foc em desperta,
s'ofega el meu món, m’adormo.
Quan et vaig coneixer....
Et vaig coneixer el 23 d'Abril,
a la vora del Riu Besós
mil coses ens vam dir,
i al dia següent ja eram amics.
Un dia ens va besar ,
i una bona parella vam formar.
Al mès següent ens vam casar,
i l'amor entre nosaltres ens va acompañar.
Al següent any vam tenir dos fills;
un es deia Joan i l'altre es deia Felip,
ells van tindrè molts amics,
i a l'Escola Túrbula van anar per aprendre a llegir.
Ès una bona escola,
i sempre ho serà,
hi han els millors profes,
que ens ajudens fins al final
MarshmelloHacker0000 1 ESO A
a la vora del Riu Besós
mil coses ens vam dir,
i al dia següent ja eram amics.
Un dia ens va besar ,
i una bona parella vam formar.
Al mès següent ens vam casar,
i l'amor entre nosaltres ens va acompañar.
Al següent any vam tenir dos fills;
un es deia Joan i l'altre es deia Felip,
ells van tindrè molts amics,
i a l'Escola Túrbula van anar per aprendre a llegir.
Ès una bona escola,
i sempre ho serà,
hi han els millors profes,
que ens ajudens fins al final
MarshmelloHacker0000 1 ESO A
Verd
Un món verd i lluminós,
un lloc d'existència no bidireccional,
un verd imaginat a molts angles,
reflexos i asimetries.
I la distància és tan petita,
i la intensitat és tan real.
Un altre món verd es perd al so,
dibuixa el mar, imagina el bosc.
Cau i es precipita
a l'abisme desconegut
de la quotidianitat
de les experiències no viscudes
dels angles i els miralls
i estira una mà invisible
cap al fons de la magnètica llum,
cap als límits de la veu a la foscor.
I vol ser-hi present,
vol ser l'infinit tancat
i estimar assumint el passat.
I estimar-te
i desitjar-te
com si sempre ho haguéssim fet,
com si pogués.
I, a aquest món verd lluminós,
si em concentro molt,
no puc percebre cap sentit més
perquè amb els ulls crido,
perquè només voldria mirar-te
i, amb silenci de petrolier, trobar-te
a una soledat sagrada on,
no puc però vull,
que hi siguis tu.
un lloc d'existència no bidireccional,
un verd imaginat a molts angles,
reflexos i asimetries.
I la distància és tan petita,
i la intensitat és tan real.
Un altre món verd es perd al so,
dibuixa el mar, imagina el bosc.
Cau i es precipita
a l'abisme desconegut
de la quotidianitat
de les experiències no viscudes
dels angles i els miralls
i estira una mà invisible
cap al fons de la magnètica llum,
cap als límits de la veu a la foscor.
I vol ser-hi present,
vol ser l'infinit tancat
i estimar assumint el passat.
I estimar-te
i desitjar-te
com si sempre ho haguéssim fet,
com si pogués.
I, a aquest món verd lluminós,
si em concentro molt,
no puc percebre cap sentit més
perquè amb els ulls crido,
perquè només voldria mirar-te
i, amb silenci de petrolier, trobar-te
a una soledat sagrada on,
no puc però vull,
que hi siguis tu.
Finestres
Col·leccionant finestres,
angles des d'on mirar el món,
quadres i marcs de l'exterior,
fulles que canvien d'estació,
un tros de cel,
un arbre,
el sol.
Les finestres són el llenç
dels pensaments de mirada perduda,
dels interlocutors que ja no hi són,
dels reflexos i els ulls d'altres vides,
d'un so suau als vidres i somriures,
d'un gat rere tests de flors.
angles des d'on mirar el món,
quadres i marcs de l'exterior,
fulles que canvien d'estació,
un tros de cel,
un arbre,
el sol.
Les finestres són el llenç
dels pensaments de mirada perduda,
dels interlocutors que ja no hi són,
dels reflexos i els ulls d'altres vides,
d'un so suau als vidres i somriures,
d'un gat rere tests de flors.
Boira
Visibilitat mínima
sota la boira
dels vincles no triats
i la tirania de l'edat.
La boira,
en totes les seves formes,
és, només, un túnel.
La boira en el camí
és un túnel que té fi.
sota la boira
dels vincles no triats
i la tirania de l'edat.
La boira,
en totes les seves formes,
és, només, un túnel.
La boira en el camí
és un túnel que té fi.