Destapa
la ràbia
que creix a les nostres mans,
estreny els punys
cap amunt
perquè ja va sent hora que ens escoltin,
ja és hora de fer-nos respectar.

Escric aquestes línies posant una part de mi,
escric aquestes línies perquè vull viure,
perquè vull seguir,
perquè vull reivindicar que hem de lluitar per ser feliços aquí.

La terra taca els nostres peus,
i el nostre front la banya la suor,
som la història que no ens va vèncer,
els milers de relats de resistència que el poble va crear.

Som mil paraules cridades al futur,
per no oblidar d'on venim,
a on anem,
sense oblidar-nos
de…

vull segrestar trencada
l'olor d'avenca flor,
la veu que ja no es meva
perquè pertany al bosc,
vull disfressar paraula
cansada de ser jo,
si vens serem llinatge
dues aus en extinció...

si vens serà nodrir-nos
de música les pells
mirar-nos sense cara
perdent el que hem après

si vens faràs marrada
grimpant l'avern sencer
ensems prendrem jugada
arriscant al tot o a res
i quan el bleix s'apagui
i la lluna miri a l'est
bategarem les ales
al cel...intermitent

La suposada lògica inherent
de tot plegat:
el "on",
el "per què",
el "amb qui",
el present condicionat,
el judici de la prioritat.

I posseir-te a un paradís
de paraules obertes
i vores trencades,
de voracitats conscients
i vides passades.

I trobar-te a un forat negre
de ferides incomplertes
i taques de sang ressecades,
de llagues permanents
supurant aigües estancades.

A infinits tancats per dintre,
a penya-segats amb xarxa.

Vull desfer-me el llaç
Que m'apreta massa.

Ja no sé qui ets
Ja no em fas cap falta.

Mentre et dugui al cor
Romandra el record

Del dolor que em causa
Aquest nus tan fort...


*****************

(Quiero deshacerme el lazo
Que me aprieta demasiado
Ya no sé quien eres
Ya no te necesito
Mientras te lleve en el corazón
Permanecerá el recuerdo
Del dolor que me causa
Este nudo tan fuerte)

Mossega la pera,
mossega i espera que plori
pluja de por plena.
Omple't el pit de pols
i polsa les punxes de les portes
on penses penjar les preguntes
que no pertanyen ni pertoquen.

I pansides i putrefactes
ploraneres de panteó
porten pa de palangre
i porten pebre.
I pensen que poden
i potser pensen
i potser poden.

I per ser
i per pensar
per si mateixes,
per si de cas,
empenyeré el pany
perquè, potser,
plogui demà.

Dolça roca mullada

del salat mar,

del teu dolç amarg

en menjo i en bec

no per gana,

no per set,

pel dolç plaer del cec,

pel dolç formigueig al cap

immers dins la teva profunditat

no hi sento,

no hi veig,

només et vull més a prop,

més a prop,

del teu blau rosat cor

d'on neix el perquè,

on viu la sort,

on les persones són ninots,

on el pensament mor

i els deus juguen a sentir el món.

amb dits i saliva...
des de totes les vessants del paladar
assaborint a taula
la llenca més melosa del fibló a la carn
amb mans estràbiques palpo
a la boca seca estrafeta de fam
l'eixordant estrèpit de gavina
vora el burxim ferotge esmicolant la sang
els dits emmalaltits lluents del sutge
borda rapaç de plom sobrevolant
irredimibles rels que em fan tubercle...
setge de llepolia...
tan aprop les dents del teu terral

sóc missatgera del foc,
del teu ball mènade orada,
enfebrada duc la sina
que se m'enfila de flama

cru i salvatge cos de marbre,
lliri emergit de les aigues...
coll temptes de carn morada
per masegar-me a besades

vull segellar-te la fam
sota teu entre flassades
alenant l'eòlic bram
d'aquells poetes canalles

esvair nínguls borrers...
mascarat cel...que ens separa

jo conversava amb l'aire
entre les branques,
l'aroma de l'autumne....el seu encís,
inventava respostes a les pauses...
del meu bosc,eres tu,déu imprevist

la veu que et vaig donar jo vaig jugar-me
tot apostant als daus de l'avenir,
tatuades duc sentors a cau de llavi
a ferro sotragat de mitjanit...

vençuda d'un desfici inhabitable
viatjo en aquest tren que dins l'oblit
em brama la memòria i la clausura
en rendició de flama convertit
i allargassa l'espurna que acompanya
-entre els riells- les bromes...
del desig

tensada sobre l'arc i desmentida
dels límits de la carn,
l'antagonia
amido incorporal
l'immensurable...
descalça
escometent la terra estranya
cercant entre la sal
aquell neguit que escriu
una altra veritat
que fa més forta la basarda
i bufa a pler sorrut
torb de glaç transeünt
que cau fendint i dalla
i ensopega la llum
que lenta va esfondrant
forjada de maons
l'escuma platinada
de tots els mars del sud
i sobre llurs miratges
l'aporia insurgent
que enterbolint l'atzur
em du...forçosa i urgentment
a estavellar-me

apilo memòries
com qui fa mudances,
els dubtes com sempre
fent bony a les caixes...
la tapa de llenques
em deixa entreveure
estigmes i anhels
que han congriat
les paraules

reblerta la pell
de serrines corbades
tant llimar fent volves
i flocs d'encenalla!
quan algun record
romancer se m'encalla
es llavors l'asfixia
qui em canvia...
la cara

Com m'agradaria despertar
del somni d'hivern,
sota el teu recer
i la teva mansa calma.

M'agomboles en nits
d'insomni i em procures
plaers insospitats.

Com la calma que predicava
el gran Rusiñol,
fins al moll de l'os,
passejant pel Born
o per la Rambla,
sento una pau
que embriaga i amanseix.

De l'Hort del Rei fins
a la Seu, o passejant
pel bosc de Bellver.
La teva màgia,
i la dels teus barris.

Vull viure
el teu port majestuós,
i Santa Catalina, barri primerenc.
Del bullici de Pere Garau
a la tranquil·litat del Terreno.

Arcàdia, refugi
dels turistes.
Durant l'estiu tens un bull
suau i tendre,
i a l'hivern enamores.

I ara vull despertar
del somni d'hivern
sota el teu recer,
benvolguda Palma.

tebi rou que mulla l'alba
de silenci evanescent...
dits i llavis es contenen
perquè encara van fent temps...
àvid desig que ensinistra
en l'avidesa... al pensament

tendre recaure de boques
sota el broc que dolla fresc
per libar-nos les paraules
a les rases de la pell
que seria de les llengues
del teu jaç sense aquell vers...

sóc poetessa ran de terra
dels epítets lluny del cel
en picat sense aterratge
d'algun vol que ha perdut pes...

prò avui m'he comprat les ales
per pensar-te...sense res

La sorra cau amb força
No la pots sentir
relliscant pel terra?
Glops de sorra mullada
que impacten com bombes

I l’alè que es congela?
No el pots veure
trencar les finestres?
Vapor blanc com l’escuma
que et baixa pel cos

No la sents?
No la escoltes?
No la notes?
És la llei del pare
que ha dictat sentència

La sorra cau congelada
No la pots sentir
relliscant pel terra?
Vapor i escuma blanca
que impacten com a sospirs


I l’alè que es fa bomba?
No el pots veure
esclatar les finestres?
Aigua vermella com la sang
que et baixa per la boca

Sigues flor
Sigues deessa
Sigues idea
Sigues carn
Trencada estàs millor, diuen

Però no ho faràs
Perquè tu ets
muntanya, ferro i arrel
Perquè no estàs sola
i la seva llei no va amb tu

Perquè ets lliure i et pertanys a tu

Vergonya calenta, freda, fosca
Temor immens, feroç, fastigós
Inseguretat corrosiva, relliscant, crua
No em miris, que em faig petita

Estic condemnada?
S’ha fet ja el judici final?
Encara no escolto el cop del martell
repicant contra el meu cap

Mirada culposa, bullent
Pulmons bloquejats, vermells
Pit suat, pell i cor en punta
Si em mires més, desapareixeré

Ja s’hi ha dictat sentencia?
La tinta em crema els dits
La consciencia em bull
Em podria morir de por

Nena, sóc un fracàs
Em voldria fondre

hi ha un forat
de mans gastades...
un forat de rels que escupen
encenalls que han madurat
el furor de les paraules...
i que no ha sigut capaç
d'engolir-me aquest verí
que es privilegi de l'ànima
i la penja desmembrada
de les ombres de la tija
al llindar de la liana
i a les branques de vellut
d'aquell déu emmetzinat
que somia incertituds...
tan serenament confós
com voluptuós Tannhäuser,
sempre embadalit de bosc...
de desig inabastable...d'immolar-se

Aire, llàgrimes i desitjos trencats,
o si ho preferiu ...
tristesa absoluta sobrevolant els nostres fràgils caps,
caps que miren al cel
buscant una cosa semblant a un senyal,
el senyal que mai arriba
i que a la fi ens encarreguem de prefabricar
d'acord amb fets incerts i contradictoris.
Rialles que amaguen pors
i pors que amaguen la nostra pròpia misèria humana
a la calor de la gentada exasperada,
aquesta gent vasta i bella
que vaga per les amples avingudes
sense rumb fix.
Clam i càntics inacabats,
estrofes mal apreses
que enfosqueixen, si és possible, cada dia una mica més,
les…

De la tristor en farem
fums i fruites.
Dels delers malaltissos
aigües fugisseres.
De les tristes obsessions
dolces esperances.

Som poesia vivent
i esperit errant.

Twitter: @FontanillasToni