Odié la puta poesía vacía de tus labios besando mi marca de nacimiento.
Te quería cerca, te quería dentro, te quería una noche con las luces apagadas porque sabía que uno de esos días aparecería alguna estría en un cuerpo que aloja un cuarto de su peso en tristeza.
Desde aquel ángulo no podías verme la cara, pero estaba odiándote. Entonces fueron mis labios quienes me traicionaron.
Te buscaron y llegaste. Y todas esas cicatrices que les habían dejado varias lenguas ausentes se convirtieron en besos. Te dedicaron canciones, todo ese casete que un ex me regaló para una…

He vist llàgrimes
plorant,
desconsolades.

Twitter: @FontanillasToni

Puc sentir
les hores que passen
lentes, monòtones.
El xiuxiueig de l'albada,
com un baf,
m'impregna
dels licors matinals.

Us convido a seguir-me a Twitter: @FontanillasToni

Llums elèctrics,
reflexes esmorteïts
damunt el lluent
empedrat.

Els vehicles desfilen
en processó
per la Gran Via,
repartint carbonissa.

Vagons atapeïts d’humans,
remors inaudites
dins goles fosques
i humides.

Fum dels cigars
empastifant
les parets de
teatres i restaurants.
...

Us convido a seguir-me a Twitter: @FontanillasToni

l'innocència tèbia
d'unes mans infants...

les ales esbeltes
de polzes nusats
batent inexpertes
la fondària estesa
que abasten les valls...

aquella veu tendra
des de la distància...
-urgent demanant-

amor,quan vindràs?

i es que la bellesa...
no era Tadzio
assenyalant el Mar...

Si tu estas mig amargat,
o cap-cot, desanimat,
Si tu vius en soledat,fes-me cas, adopta un gat,
tot sera felicitat !!

ara que tinc el cor
palpitant les entranyes,
que m'ha quedat el séc
aviciat d’emmotlla’m
al persistent desert
de les cendres amables...

ara que'm puny la pell
l’efímer espurneig
d'aquells somnis surant
les llunes foradades...

es quan vetllo un desig
aliat de robines
projectant el mossec
de la boca del temps
vers parets d'un present
abillat d'ombres xines...

carmina ral

quan sentis l'esma pura
partint-te els omòplats
i et bategui a l'espatlla
l'anhel eixordador
que diu el batre aurat...
conrea'm la memòria
vençuda per les aigües
i renta'm de l'oblit
de l'ombra infecundada
d'aquell arç enardit
que creix salvatgí i lliure
mortificant les boires...
i atorga’m fondalada
per fer dormir els teus dits
que eterna vel•leïtat es fruïció perible
i que la saba bruixa de les roses de nit
hidrati la poesia de l’arbre de l'estim...

Es perden els astres
en un obscur mantell
brodat de cristalls d'ambre.

Els sons, tan desiguals,
canten nostàlgia;
una imperfecta melodia
de pors estranyes.

Les llums de la ciutat
lentament s'apaguen
i tremoloses deixen
pas a la matinada.

De lluny un gos que crida
trenca la distància
i s'apropa a la lluna
que amorosa l'abraça.

Un raig acosta un bes
a la meva galta:
el bes de la nit,
ressò de matinada.

Entrar de puntetes
al ritme calmat
de versos i poemes
que parlen del mar,
de les aigües
que llisquen
per deltes i rieres
i escalar pel corrent
que baixa amb fúria,
saltar cap a dalt
entre esquitxos i raigs.

Navegar, navegar
entre paraules rimades
cap als prats i les valls,
cap als cims i els barrancs,
cap al gel que es desfà,
cap al cor del desglaç,
cap als vents gelats
i als núvols que plouran
i als cels blaus o blancs,
als vespres daurats,
a les nits estelades,
als coets que se’n van...

Cerco al camí
l’aroma dels arbres,
el vol dels ocells,
les flors entre l’herba,
el rec del costat,
el riu de la vall,
els blaus de dalt,
les ombres que ballen,
les tempestes,
els xàfecs,
les brises,
els vents,
el crec-crec de les passes,
la remor de les hores
la frescor del matí,
el caliu de migdia,
la calma del vespre,
la lluentor del cel,
l’escalfor del sol,
l’harmonia de la nit,
els colors de la vida,
la saviesa del temps,
l’alegria,
la paciència,
el joc,
el poema,
els mots,
la fatiga,
les mirades,
l’horitzó,
els cavalls i les vaques,
les mosques i la pols,
la terra, el fang i els tolls,
les cruïlles, els rètols,
l’alè, el somriure i l’enyor...

hi han cimeres sagrades...
artèries que es fan ceps,
a les brises dels pàrams
invisibles senders...
i a la molsa enterrades
la guarda d'aquells Lars,
la nit feta paraula,
partícules d'un temps...

hi han uns còdols de bassa
que he deixat dins el forn
a coure amb les fogasses
per desvetllar el record
que a mil•lers de kilòmetres...
on vessàrem passions
i on de lava ens foníem
allà...jo encara hi sóc...

No hi ha límits,
no hi ha fons,
ens degluteix
aquest món.

Paradís poètic,
tot enyor,
com un milfulles
sense racons,
com una era
sense pols,
com un refugi
curull de raons.

Paradís poètic,
cau de crits,
gresol sublim
de tots els àmbits,
arbreda amb vent,
flors i mallarengues,
seu de tots els verds.

Paradís de llunes,
nits d’estels,
solcant les vides
i els anhels.

Paradís de pàmpols,
ceps i circells
a la vinya mare
dels vins més vells...

El meu gat tan maco, el meu gat noctàmbul.
Gatet, no t'escapis, gatet, que no vens?.
Tens tota la gràcia, la lluïssor, la màgia.
I, quan vols, fas cara de penediment.
Tu hem dons alegria, tu hem dons esperança,
i el meu cor es trenca si ja no et veig més.
Gatet, acompanyem a aquest món i a l'altre.
Gatet, no t'escapis, gatet, que no vens?

que senzill que seria
d'un sol cop de vent
espolsar la sorra
que encrosta la pell
o...potser fregant
amb manyopla de crin
encertar a badar
aquell vestit a bocins,
que'm redoli l'esquena
el sediment...
descloent rescloses
respirar el clivell
i fer-me marjada
d'antic pensament,
puix l'aridesa es taca
i adhuc revesteix
tota l'íntima fondària
dels anhels...

als ulls un verd d'oliva...
al pit...vellut d'ametlla a punt de madurar,
prò a la fi...de corfes adherida,
sóc bígar resistint fora la mar
que a la pell mareperles m'han fet vincle
i prou que'm dol d'escata...despullam,

l'equivoc entrellum vora tardor desnia
ambigües tremolors d'amor inconegut...
si arriba un feix de lluna
que'm clogui les ferides !
amb la tebior blana del seu dir nocturn...

o que la terra audaç alenant odissees
m'aferri a l'espadat al davallar lluïssors,
que des de les arrels fins les agulles primes
si m'ha de fer triar... destriaré amargors

et deixes endur pel èxtasi tatuat
que travessa les capes fins arribar al moll...
el moviment fluent,voluptuós,carnal,
coreografia d'extremitats alçant el vol...

provenim del silenci que prediu la fam,
habitem...
com el fred o el vagareig erràtic de la sang,
l'enigma de ser un enfront el món,

pr'ò... ¿i si som també els límits d'un cos
reproduïnt l'oasi decadent...
la dàdiva emparaulada per les ombres...
la mutilació del temps dins el miratge evanescent,
la pell del tràngol travessant
la masa infèrtil de la llum salvatge
d'aquest forat pregon que tot ho empasa?