vindico les gramàtiques...
tot just per conjugar
les línies que separen aquests bens
d'aquells mals...
i els tempos fets andantes
dels verbs elementals...
mots que plegats esquiçen
i escometen les paus :
com casa o perdó o joc o ves entrant...
que habiten territori
d'algun vers versemblant,
o paraules-fretura
acres i esgarraposes,
com saliva mordaç
que etziben les llimones
que fan el desarrel...la mar de fons...
el plor...la por de l'altra por...

i evoco Fleur du Mal
i canto...Maldoror...

prò que resti al final
l'idioma del parlar...!

Ara que avança infam
aquesta música de torb desarrelant...
la tendra rosa que s'arrapa a l'ampit,
ara que com la flaira fugaç d'una caricia...
es en el cor potser...
d'escull,de molsa i gebre
on la paraula llisca,
aquesta llengua de vers independent
que no ha apressat l'ocell de la poesia...
només gavià que bada tros de cel
tan sols vol contendit,un batre encara,
que en cada mos agrest...s'endú besada

Lletres que naveguen
pels laberints púrpura
de la sang,
són vulcans que
fan florir lava de llenguatges,
escopint poemes avergonyits,
i trencant salvatgement
el silenci de l'escriptor

No puc evitar pensar
que això que sent
són les estreles plorant.
Es pareixen a nosaltres, saps?
Tampoc elles són immortals
encara que a nosaltres ens ho parega
des d'ací baix
sobretot, si estàs tu al meu costat.
També elles ténen por a morir
com jo tinc a voret partir.

Tal volta les constelacions
són la seua forma
de composar poesia.
Tal volta tu sigues la meua.
O tal volta, siga jo el teu poema.

m'atrapes
em trenques
em parles
em deixes
em mires?
em reptes
em talles
em canses
m'estripes
em mates
em puges
m'asseques
em calles
em toques?
m'acotes
m'esquerdes
em cremes
em busques
em soltes
em buides
m'assetges
m'agafes
em penses?

em beses

em guanyes

Aquell últim diumenge de febrer
em vaig prometre, plena de fermesa,
no abandonar-me més a la tristor,
no deixar-me vèncer per l'ofec,
fer-li front en el murmuri de la foscor.

Des d'aquell últim diumenge de febrer,
inspiro la serenitat amb puixança
i la dolçor amb que la vida m'ha obsequiat.
Ara ella s'endinsa dins meu i salpa:
expiro alleujada la desesperança.

la veu
que vol aixoplugar-se de les hores
m'obliga a fer dels mots una sentència

no pronunciar-ho no fa que no sigui,
però m'aterreix un
que vol agafar el lloc més alt
de la meva consciència

em cuso els llavis,
però si en rebel·lia se m'obre la boca
només diré el teu nom;
desconec el significat de la paraula morta

Em comença a rossegar per dins
el desig de tancar la persiana.
De vestir-me d'obscuritat
i ofegar-me el cos en una pell callada.
Em trenco a cada somni que dibuixo
amb els ulls clucs
i els llavis molls de nostàlgia.

Que diferent el món quan sé que em faltes...

Apago el llum i deixo les peces al llit
configurant una silueta que es difumina
quan cau la nit.
Sé que em toca dormir en aquesta cambra
que mai no hagués volgut veure'm patir.
Segueixo suposant que seguiré existint
quan els poemes morin arrossegats
per un cadàver que farà història.

Jo no puc ser indiferent a les ombres...
al fons de mi, ja en sento la planyívola cridòria.

No sé si el que aquesta nit
Vesteix el cel, són els núvols
O les ones del mar.

No sé si seguisc plorant
O he arribat a parlar.

No sé si t’en has anat
O mai has arribat a estar.

No sé si estic begut
O és que et trobe a faltar.

No sé si la teua partida és un joc del destí
O pura crueltat dels de dalt.

No sé si sols era l'adéu
Que cap dels dos volia pronunciar.

No sé si et va fer mal marxar
O si només jo vaig plorar.

No sé si em vas estimar,
o sols el meu cor es va trencar.

no s'hereta a les mans
la forma de fer el pa
ni el rierol fa sínia
sense roda o rasant
per'xò escollim a voltes
el joc de preterir
el ritual confós dels tremolosos dits,
la tentació dels ulls per la carícia...
prò l'algoritme es foll
ve disfressat de cec...
i encén la dinamita
de l'ànima aquell ble
que fa de la tendresa
la metxa del calfred

Els metres quadrats pels quals transitaves,
l’espai que semblava que la història et reservava,
ha esdevingut, amb el pas del temps,
arriscat i, a voltes, insegur i perillós.

Te n’has anat capcot, decebut i en silenci,
cercant camins desconeguts sota raons inexistents
explorant espais d’aixopluc
on exercir el dret a ser respectat i estimat.

Sense temps per a filar comiats ni endreçar converses
has deixat enrere família i amics,
records i instants que, fins ahir mateix,
formaven part imprescindible de la teva existència.

De la mateixa incomprensió que avui t’aclapara
neix…

A les tres de la tarda, en Ramón i en Marcel van ser traslladats per un grup de militars sublevats prop de la torre de l’aigua. Ells caminaven ferms, acceptant que aquest seria el seu últim viatge. Havien viscut tota la seva vida a Sabadell; en Ramón, era el petit propietari d’un taller de bicicletes, y en Marcel, un mestre d’escola. Els dos homes eren amics des de l'infantessa, y ara, el destí també els havia unit en la guerra. Tots dos havien estimat i abraçat la causa republicana, tant pel seu amor a Catalunya, com pels seus ideals llibertaris.
El camió es va aturar y els van…

Des del primer dia que la vaig veure no me la vaig pogué treure del cap. Era com una Deessa tota il·luminada d’una radiant llum hipnòtica. Cada dia, la veia passar davant la feina, i pensava, quina seria la millor manera d’acostar-me a ella i establir una agradable conversació. Tot i això, la por de ser rebutjat em tirava cap endarrere. Tot un any de dubtes em van fer perdre el cap.
Un matí, em vaig aixecar decidit a aturar a aquella noia per explicar-li tot el que sentia per ella des de feia un any. La vaig esperar impacient a la porta de la feina, però no es va presentar. Dia rere dia, la esperava desitjant tornar-la a veure; inclús la vaig buscar per tots els recons de la ciutat, però tot va ser en va. Mai vaig tornar-la a veure, i encara avui dia, després de mes de quaranta anys, el meu cor batega pel record d’aquella noia sense nom.

la tristesa es fecunda...
com la rosa o el fang,
tu...ets l'atzur que em perdura
aquest mar argentat
i a la mateixa platja
m'embriaga un tros de lluny
perquè tots els silencis
viuen curulls de tu :
els flocs en caure eteris,
l'obstinada llengua dels grills,
el teu perfum...
absurdament cercan-te...
el rou d'aquell capvespre encara se m'endú...
l'alé de les glicines,les ales de l'abella,la mort...tancats al puny

Quan passa l'hivern a prop,
deixa anar l'alè glaçat.
El cor es vesteix de dol
(ell pot, perquè està amagat) .

Però mentrestant els meus ulls,
(sotmesos a les mirades)
custodien amb escut
llàgrimes empresonades.

Acluca els seus ulls
Aquesta enyorança
Que no passi pena
L'amor
de les meves paraules.

Les cases dormen la dolça nit,
i un bri de llum les pors espanta.
La lluna guaita des del seu llit
i el silenci de la foscor em parla.

M’udola la vida a la carcassa del cos.
Desdibuixat el dia,
des del clot d’una por desagraïda,
ni tancant els ulls trobo repòs.

Qui encén els llums
per distreure’m la mirada?
Quan m’ha de trigar la pell
a florir de nou?

Amb les meves mans estriparé l’espera;
al fons del cor em bull un petit tresor.

Remolins d’aigua sacsegen l’Egeu encrespat.
Els Déus del Mar sepulten
els cossos bruns,
dins de profunds cercles concèntrics;
a la freda gola blava.

S’empassen els cossos fugitius
dels focs de la terra,
dels focs dels homes.

Sang i egoisme
glacen la terra europea.
Terra nàufraga, orfe,
filla bastarda del bé.

El carrer, de nou, és vella àgora.
Els palaus, l’hàbitat covard,
i el nostre mar, cementiri i malson blau.

Sota les llums fràgils d’espelmes i llunes,
empesos pels bons vents i,
ungits pels braços empeltats de cor,
estem dempeus i erts,
per eixugar llàgrimes,
per estripar silencis
i per construir àmplies rotllanes acolorides,
on l’aïllament i les solituds infligides
seran l’únic prohibit.

I es ben cert,
que no podem
estar l'un
sense l'altre.
Encara que mai respirem
del mateix aire.