Aire, llàgrimes i desitjos trencats,
o si ho preferiu ...
tristesa absoluta sobrevolant els nostres fràgils caps,
caps que miren al cel
buscant una cosa semblant a un senyal,
el senyal que mai arriba
i que a la fi ens encarreguem de prefabricar
d'acord amb fets incerts i contradictoris.
Rialles que amaguen pors
i pors que amaguen la nostra pròpia misèria humana
a la calor de la gentada exasperada,
aquesta gent vasta i bella
que vaga per les amples avingudes
sense rumb fix.
Clam i càntics inacabats,
estrofes mal apreses
que enfosqueixen, si és possible, cada dia una mica més,
les ànimes dels que algun dia van ser nens
i van viure en mons fantàsticament simples,
fantàsticament bells ...
i la nostra estupefacció ens va desdibuixant el rostre
mil•límetre a mil•límetre,
dia rere dia ...
i algú es segueix recreant
en la seva pròpia i fosca intransigència,
a la vora del riu de la tristesa,
el més silenciós que hagi existit mai.