Els metres quadrats pels quals transitaves,
l’espai que semblava que la història et reservava,
ha esdevingut, amb el pas del temps,
arriscat i, a voltes, insegur i perillós.

Te n’has anat capcot, decebut i en silenci,
cercant camins desconeguts sota raons inexistents
explorant espais d’aixopluc
on exercir el dret a ser respectat i estimat.

Sense temps per a filar comiats ni endreçar converses
has deixat enrere família i amics,
records i instants que, fins ahir mateix,
formaven part imprescindible de la teva existència.

De la mateixa incomprensió que avui t’aclapara
neix també l’energia que t’empeny a viure
cap a un incert demà,
lluny del que, fins ara, era el teu futur.

I el món, immòbil i indecís, observa incrèdul
com la intolerància t’empeny amb el seu dit
i et fa navegar per les incerteses
del mar de llàgrimes que ens entrellaça.

I a les escoles parlem de tu perquè et volem futur
en un indret estable i precís.
I et dibuixem i t’escrivim per a no oblidar-te
i, també, per sentir-te més a prop.

I et diem “benvingut” i “t’estimem”
I “perdona’ns per no saber fer més...”
I no tenim prou mots per parlar d’aquest dolor
ni llapis de colors per dibuixar-lo...