hi ha un forat
de mans gastades...
un forat de rels que escupen
encenalls que han madurat
el furor de les paraules...
i que no ha sigut capaç
d'engolir-me aquest verí
que es privilegi de l'ànima
i la penja desmembrada
de les ombres de la tija
al llindar de la liana
i a les branques de vellut
d'aquell déu emmetzinat
que somia incertituds...
tan serenament confós
com voluptuós Tannhäuser,
sempre embadalit de bosc...
de desig inabastable...d'immolar-se