Em comença a rossegar per dins
el desig de tancar la persiana.
De vestir-me d'obscuritat
i ofegar-me el cos en una pell callada.
Em trenco a cada somni que dibuixo
amb els ulls clucs
i els llavis molls de nostàlgia.

Que diferent el món quan sé que em faltes...

Apago el llum i deixo les peces al llit
configurant una silueta que es difumina
quan cau la nit.
Sé que em toca dormir en aquesta cambra
que mai no hagués volgut veure'm patir.
Segueixo suposant que seguiré existint
quan els poemes morin arrossegats
per un cadàver que farà història.

Jo no puc ser indiferent a les ombres...
al fons de mi, ja en sento la planyívola cridòria.