Remolins d’aigua sacsegen l’Egeu encrespat.
Els Déus del Mar sepulten
els cossos bruns,
dins de profunds cercles concèntrics;
a la freda gola blava.

S’empassen els cossos fugitius
dels focs de la terra,
dels focs dels homes.

Sang i egoisme
glacen la terra europea.
Terra nàufraga, orfe,
filla bastarda del bé.

El carrer, de nou, és vella àgora.
Els palaus, l’hàbitat covard,
i el nostre mar, cementiri i malson blau.

Sota les llums fràgils d’espelmes i llunes,
empesos pels bons vents i,
ungits pels braços empeltats de cor,
estem dempeus i erts,
per eixugar llàgrimes,
per estripar silencis
i per construir àmplies rotllanes acolorides,
on l’aïllament i les solituds infligides
seran l’únic prohibit.