Encara no sé com pujant tocava les estrelles,
on llagrimes de ferro i crom es queixen;
de pols i llum amb galtes vermelles,
de raigs i crits es vesteixen.

El sol s’amaga i el temps s’atura,
i la imatge de foscor és ben quieta.
On la blancor apareix i creix d’altura,
la lluna ja ha obert l’aixeta.

Però s’omple el cel de màgia i dol,
esgarrifa el vent, plora.
De cop la nit s’emporta el que vol
i com un desig es fa d’hora.

S’obre la porta i el fred es trenca,
obro els ulls i no em trobo.
I l’aigua com foc em desperta,
s'ofega el meu món, m’adormo.