M’udola la vida a la carcassa del cos.
Desdibuixat el dia,
des del clot d’una por desagraïda,
ni tancant els ulls trobo repòs.

Qui encén els llums
per distreure’m la mirada?
Quan m’ha de trigar la pell
a florir de nou?

Amb les meves mans estriparé l’espera;
al fons del cor em bull un petit tresor.