Portava la llista en un paper,
la meva mare em feia un petó,
sortia de casa amb aquell cistell
que era més alt i més ample que jo

Anava pregant per tot el camí,
que aquell monstre amable no estigués sol,
que la seva dona i el seu cunyat
no estiguessin treballant al rebost.

Gairebé sempre, estava només ell,
algunes vegades, tenia sort...
Rosa i Pepito darrere el taulell
i el monstre mirant-me des del racó.

“Ets molt guapeta i vull estar amb tu”,
deia en veure’m el monstre sense nom,
petrificada contra aquell taulell
a aquella botiga morta de por.

Clavant-me la mirada al fons dels ulls,
lliscava les mans per tot el meu cos,
en tot aquell temps mai no vaig voler
saber com es deia... saber el seu nom.

Àngels de la Torre Vidal ©
20/04/2020

Ha mort recentment... cap pena.