La senzillesa viu a les teues mans
que es mostren meravelloses,
com el relleu dels teus llavis
denotant desig i vida.
com en un llenç de puresa
exposes la teua fràgil figura
tatuant les línies de l’ànima…

Jo sóc aquell que et plorava
i el que baixat a la paret
assolada, clama el miracle.
Jo sóc l’insolent infidel
que les llengües diuen que sóc…
encara que sóc aquest nen gran
que no és res sense els teus batecs.

Si em vols, veuen en la nit
viatja al meu perfil ermità
i viu-me com sóc, eteri.
Conreant la meua llibertat
embolicat de vermell rosella,
oscil·lant al gust del vent
buscant la rima als teus llavis.

Sense un lament, i mil batecs
castigant la prosa austera
de la teua música en pentagrama
En el llenç dels teus sentits
jo llisque la meua alta gamma
de versos que hi ha a la meua cartera

jo sóc brisa i mar de color
narrant a l’alba la passió
que enclaustrada al meu cor
busca a la teua austera mar. Amor
estic a un pas del buit
sense un indici de valor
per fusionar el teu cos al meu,
reminiscències i fervor
lliure, com l’aigua del riu.



Alhalil. 07/04/2020